Entrevista a LES ANTINES: grup de gralleres | #CulturaÉsNomDeDona

 

La pandèmia va donar lloc a la creació de nous grups musicals, entre ells: LES ANTINES, un grup de gralleres que donen visibilitat a la dona dins del món de la música tradicional. Cadascuna d'un poble o ciutat diferent, han decidit néixer en un context complicat, però que de ben segur els hi esperen moltes places i carrers per escoltar-les acompanyant diferents balls i entremesos. Són l'Anna, l'Helena, l'Ariadna, la Sabina i la Sònia.

• Costa trobar un grup de gralleres a la música tradicional/popular. Falten referents femenins a les nostres festes?

Sí, hi ha gralleres i timbaleres, però queden camuflades. Què surt als llibres d’història de la música, d’història de l’art, d’història de l’arquitectura, escultura, etc.? Hi havia dones músics, artistes, arquitectes, escultores…? Això és el que ens passa una mica. Falten referents? No, hi són, fan i han fet una feinada bestial, però dins el panorama musical veiem una majoria de grups formats per components masculins més que femenins. És cert que potser la comparació és una mica exagerada perquè els nostres instruments no tenen el mateix recorregut que l’escultura, per exemple, però els grallers antics qui eren? Homes. Durant uns anys era impensable que una dona s’hi posés! Més tard, és clar que hi havia dones, però els noms que més han ressonat han estat masculins. Ells han sigut la nostra brúixola i els nostres precedents i referents, però també ho han sigut la Paquita Roig, la Isabel Ciuró, la Roser Olivé, l’Heura Gaya (la qual va ser la primera dona en cursar i obtenir els estudis superiors de gralla) i tantes altres. Pensant-ho ràpid, o potser no tant ràpid, els únics grups de gralles formats exclusivament per dones que ens precedeixen són Les Bufandes i Les Palmes.

• Amb la creació d’un grup de gralleres assumiu a la vegada una tasca de consciència social a l’hora de visibilitzar a la dona en el món musical?

Sens dubte. Assumim una tasca de consciència pel que fa a la dona en el món musical, particularment en el de la música tradicional i popular, però també a escala social. Un grup de música tradicional amb totes les integrants dones està poc vist, però no és impensable ni impossible. Amb Les Antines hem creat una formació de cinc dones amb ganes d’avançar aquest projecte i, per tant, agafant el concepte de referent que hem fet servir a la primera resposta, creiem que sí que assumim una tasca de consciència social, visibilitzant la dona en el món musical. Ho fem cada dia de l’any, però, no només al 8-M o els dies anteriors i posteriors, quan mediàticament tot sembla que estigui més sensibilitzat i se’ns tingui més en compte.

• Creieu que sereu un referent per moltes noies que es vulguin dedicar a la música tradicional?

No sabem si ens podem anomenar referents, creiem que és una mica agosarat... A més, ara per ara, a causa de la pandèmia, tampoc hem tingut l’ocasió de sortir al carrer, tocar plegades i donar-nos a conèixer al cent per cent. Però, tant de bo que ho puguem ser i que puguem plantar llavor per al futur femení de la gralla i de la música tradicional i popular. Qui sap si més endavant despertem la curiositat i animem a futures generacions de dones músics a crear els seus propis projectes sense por i amb fermesa!

• Creieu que el paper de la dona a la cultura ha anat progressant? Quina assignatura ens queda pendent?

Darrere la paraula tradició hem anat normalitzant rols adquirits per homes i dones que potser no eren necessaris. Sempre ens quedaran moltes assignatures pendents, però per això hauríem de sortir fora del món cultural i començar a revisar i treballar en tots els espais, de baix cap a dalt, per poder fer front al masclisme des d’una perspectiva totalment transversal, independentment del lloc o l’espai del qual parlem. Volem espais, com la cultura popular, més feministes, però també ho volem a la resta de la societat i dels espais que habitem.

• Com us ha afectat la suspensió de Festes Majors a causa de la Covid? Creieu que les Institucions han estat a l’altura dels professionals culturals?

Com a grup no en podem parlar gaire perquè ja hem comentat que el projecte va sorgir a principis del 2020 i l’hem gestat durant la pandèmia…

Pel que fa a la segona pregunta: no, no han estat a l’altura. És veritat que s’hagués pogut fer molt pitjor, però també s’hagués pogut fer molt millor. Realment, el problema no neix en la situació actual de pandèmia, però és evident que s’ha accentuat. El sector cultural és un sector molt precari des de fa anys al nostre país i s’ha de fer molta pedagogia i revisió en l’àmbit laboral sobre la situació de les persones que ens hi dediquem. La cultura és un dels sectors que més cops ha rebut (i està rebent).

 

• Quin valor creieu que se li dona a la música dins de les Festes Majors? És una part de la festa que està ben valorada?

Una cosa és el valor que té la música a la festa i l’altra, com dieu, el valor que se li dona. El valor és alt perquè ¿qui s’imagina unes matinades, una cercavila o uns castells sense música? Com tothom sap: “sense gralles no hi ha festa”.

Ara bé, si entrem en la valoració dels músics, hi ha una gran diferència. De la mateixa manera que no ens podem imaginar una festa major sense el so de la gralla i de tants altres instruments, hi ha moltes persones que no comprenen que això és també la nostra feina. Cal tenir en compte tot el que hi ha darrere, no només el resultat que s’acaba veient: amb la música també s’hi dediquen hores, material i diners, com qualsevol altra carrera.

• Sovint les persones que toquin instruments com gralla o timbal, no s’han format en cursos professionals. És indispensable?

Si estiguéssim parlant d’un altre instrument, ens la faríem aquesta pregunta? Potser ens la fem perquè és un instrument que tothom pot tenir a l’abast i que s’ha maltractat bastant. Tothom pot començar i provar, equivocar-se i aprendre, de fet és necessari aquest procés per arribar a entendre l’instrument, però, aquest espai és el carrer? No pot ser que les gralles siguin l’ovella negra de la música tradicional catalana, ni que ho sigui tampoc el sac de gemecs, o el tible, o tants d’altres. Cal dignificar l’instrument i s’aconsegueix respectant-lo, sent conscients del que tenim a les mans, sabent d’on ve i què estem fent en tot moment. Alhora, cal que la societat tingui uns referents clars de com sonen aquests instruments realment ben tocats i no es defugi d’ells perquè es cregui que “sonen malament”.

Si volem dignificar tots els instruments tradicionals i la cultura popular, pensem que és necessari aprendre’n i respectar-los.

• Com vau començar a la música tradicional? Com us heu arribat a conèixer i finalment decidit a crear un grup musical?

Sabina: Jo vaig començar per un “pique” amb el meu pare. Tenia 11/12 anys i no tenia ni idea de què era una gralla (mai havia estat ficada dins el món de la cultura popular, al poble on vivia tampoc s’interessaven gaire per ella). La primera gralla que vaig tenir va ser una de plàstic negre i vaig començar amb una inxa valenciana. Qui em va ensenyar a bufar va ser un home de la Colla de Diables de Creixell que feia molts anys havia tocat la gralla. Vaig estar un parell d’anys així fins que al final el meu pare em va apuntar a classes de gralla amb l’Adrià Grandia, fins que, per estudis, vaig haver d’anar a viure a Lleida i va ser quan vaig conèixer l’Aula de Sons. Allà vaig fer classe amb l’Albert Solé i, actualment, les faig amb el Manu Sabaté a Barcelona. Jo vaig ser l’última que el grup va adoptar i va ser gràcies a l’Anna, la qual em va explicar la idea i em va proposar participar-hi. En aquell moment només la coneixia a ella i a l’Helena. La Sònia sabia qui era, però mai havia parlat amb ella i no vaig conèixer a l’Ariadna fins que vaig entrar dins el projecte.

Sònia: Va coincidir força el fet que comencés a estudiar piano a l’escola de música de Sant Andreu i que la meva família entrés a la GTGGSA (colla gegantera de Sant Andreu de Palomar). Jo tenia 6 anys i suposo que el fet de ser a gegants i alhora començar a estudiar música va fer que em fixés en els instruments que tenia al meu voltant. Així doncs, crec que cap als 7 anys vaig començar a tocar la gralla a la colla on, en aquell moment, l’Enric Montsant era el mestre. Anys més tard vaig seguir fent classes amb ell i l’any 2011 vaig començar la meva formació a l’Aula de Sons de la mà del Daniel Carbonell. L’any 2019 vaig graduar-me en interpretació de la gralla a l’ESMuC on, durant els anys de carrera, vaig coincidir amb l’Helena.

Cap al desembre 2019 dinant tranquil·lament amb l’Helena vam veure que teníem inquietuds compartides i ganes de fer coses juntes i vam decidir llançar-nos a la piscina i fer un grup de gralleres, exclusivament de dones, i va ser quan vam començar a explicar-ho a l’Anna i a l’Ariadna per si volien formar-ne part i afegir-se al projecte. Mesos més tard, després de pensar i reflexionar en què teníem ganes de fer vam parlar amb la Sabina, ja que l’Anna ens ho havia proposat, i ara totes cinc som Les Antines.

Helena: Doncs vaig començar a tocar la gralla als 12 anys amb el Jordi Inglès (Bero), sense saber massa on em posava. Els meus pares van decidir que volien que les meves germanes i jo la toquéssim, ja que al Vendrell aquest instrument hi és bastant present. Vaig anar tocant amb diferents entitats, fins i tot la vaig deixar durant uns anys per unes lesions que em provocava. Quan vaig entrar a l’ESMUC i vaig haver d’escollir un segon instrument, vaig tenir la inquietud de voler explorar més enllà de la música clàssica i vaig recuperar la gralla. Allà va ser on vaig conèixer a la Sònia, compartint audicions, dinars i festes juntes. A la Sabina ja la coneixia, a l’Anna la tenia vista i a l’Ariadna la vaig conèixer a l’hora de formar el projecte.

Ariadna: formava part d’una colla castellera de Reus i, com molts nens, pujava als castells. Un any després de fer el pilar caminant de Sant Pere, els hi vaig dir als meus pares que ja no m’agradava això de pujar, que volia tocar el timbal.

Vaig començar la meva formació a la colla perquè a Reus encara no hi havia una escola on ensenyessin a tocar només el timbal tradicional. Fins que va arribar l’Aula de Sons i em vaig apuntar: primer em vaig formar amb el Pere Olivé i ja després i durant molts anys amb el Titus Prats.

Prèviament, només coneixia a la Sònia de fer bolos a les festes de Reus i va ser ella la que em va escriure i proposar de formar part del grup.

Anna: A casa havia sentit des de ben petita el so de la gralla per mon pare. Un dia, quan devia tenir 9 o 10 anys, vaig agafar un grallet mig d'amagatotis i vaig provar de bufar-lo i reproduir alguna de les melodies que tenia al cap. Mon pare sempre em diu que es pensava que teníem la ràdio posada perquè sonava El Gener (i amb el seu grup mai el tocaven), fins que va entrar a l'habitació on era jo i em va trobar amb el grallet a la boca. A partir d'aleshores em van apuntar a l'escola de música d'Altafulla i vaig començar a aprendre l'instrument amb l'Àgata Fortuny com a mestra. Les primeres festes majors que recordo tocant són les de Sant Martí i Santa Tecla. Anys més tard vaig fer cursos d'estiu a Tarragona i més recentment a Vilafranca.

Des del 2014, formo part dels Grallers de la Torre amb la gralla baixa, i des de l'any passat, d'aquest nou format que espero que pugui sortir ben aviat pels carrers.

• Per finalitzar, recomaneu-nos una cançó, un llibre i una obra de teatre.

Sònia: Ostres, és molt difícil això!

A veure, el llibre que sempre tinc a la tauleta de nit i que recomano és Llengua abolida. Poesia completa de la Maria Mercè Marçal. Per la cançó, se’m fa molt difícil… Pel missatge, la cura i la delicadesa amb la qual la interpreten i l’enyorança de la vida que ens estem perdent, trio la versió de RIU de la cançó de les Balances on hi col·labora posant-hi la veu l’enyorat Jordi Fàbregas. I d’obra de teatre, recomano moltíssim Bodas de sangre de Federico García Lorca, en especial, la producció de La Perla 29, una delícia!

Sabina: M’encanta aquesta pregunta, aquí apareix la meva part “friki”! De cançó trio Wait for it del musical Hamilton, interpretada per Leslie Odom Jr. Sobre el llibre, m’agrada molt Rupi Kaur, però en aquest cas trio l’últim que m’he llegit: Mujeres que compran flores, de la Vanessa Montfort.

I per acabar, l’obra de teatre és Refugiats, d’en Sergi Pompermayer. Em va marcar des del moment que la vaig veure i encara més quan la vaig llegir.

Helena: Ai, que complicat!

Encara que no sigui del món tradicional, de cançó em quedo amb Camins, la versió de Zoo i Oques Grasses de la peça original d’Obrint Pas.

Del llibre, un clàssic, El Petit Príncep d’Antoine De Saint-Exupéry.

Per últim, de l’obra de teatre, em quedo amb l’última que he vist: l’Èxit de la Temporada de la companyia El Terrat.

Anna: Potser és la pregunta que m’ha costat més de respondre. De cançó em decanto per Corrandes d’exili. De llibre en podria dir algun de prosa o de poesia, però en deixo caure un de ben actual i amb un concepte clau i necessari: El futur del català depèn de tu, de Carme Junyent. Finalment, d’obra de teatre proposo l’última que he pogut anar a veure perquè en aquests moments, el millor que podem fer és riure: Cobertura, del Bruno Oro i la Clara Segura.

Ariadna: Buf, com es pot triar quan tens moltes opcions al cap.

La cançó em quedo amb Que es fonguin els ploms de Pau Vallvé.

Em quedo amb el llibre il·lustrat de l’òpera de Madame Butterfly, de Benjamin Lacombe, una autèntica meravella als ulls.

I l’obra de teatre em quedo amb la primera que vaig veure: Casa i Jardí, una obra de teatre que es feia en dos teatres a la vegada i vam tenir la sort de fer-la a Reus.