El síndrome de la impostora | #CulturaÉsNomDeDona

''Només has rascat la superfície

del que ets capaç de fer

queden dècades

de victòries davant teu.''

Rupi Kaur

Un vaixell navegant. El mar està en calma, amb onades que, de tant en tant, fan moure al vaixell. Aquest les surca, està fet per això. Els mariners fa temps que controlen al vaixell d’aprop, sense dir res. Aquestes onades, aparentment inofensives, van agafant força fins que, un dia, quan ja és massa tard, desemboca en una tempesta. El vaixell trontolla, però segueix navegant: és la seva feina, està fet per fer això. Però els mariners, callats fins ara, comencen a qüestionar-lo: “les onades anteriors no eren res comparat amb aquestes, no sé com s’ho farà”, “porta massa temps navegant, és massa vell per aguantar tot això”, o, per la contra, “és novell, li falta recorregut per saber com sobreviure a això”. I, d’aquesta manera, la tripulació comença a desconfiar del vaixell, provocant que s’enfonsi.

Des de petites se’ns ha ensenyat a que hem de ser les primeres però sense creure’ns-ho massa, que hem de ser perfectes, sense que ens expliquin què vol dir això exactament. A ser la millor, sense que sembli que ens ha suposat un esforç: “ha estat sort”. Tota la vida amb la pressió d’aconseguir una perfecció inaccessible, inexistent.

I creixem, aconseguim posicions més bones, més ben pagades, amb més protagonisme. I és aleshores quan totes aquelles veus que et qüestionaven, prenen força i et fan dubtar a tu mateixa: “realment em mereixo tot això?”

I aquí està: la impostora. Desconegudes dins el nostre propi cos, dins la nostra ment. Tot el que crèiem conèixer s’esborrona, es converteix en una massa gris que ens colpeja amb preguntes: “estàs aquí per mèrit propi o perquè has tingut sort?”, “has de millorar això, no seràs capaç d’aconseguir-ho”, “ho conec perfectament, però millor no dic res, no sigui que es pensin que soc una creguda” 

Se’ns ha qüestionat per ser massa joves, massa grans, massa curioses, massa desinteressades. Se’ns ha obligat a justificar les nostres accions pel simple fet de ser qui som. Se’ns ha comparat amb companyes de professió, i no precisament per les nostres habilitats. 

I ara, que som aquell vaixell carregat de mariners que només fan que posar-lo en dubte, ens pregunten que per què som tan exigents, que per què aquesta obsessió amb la perfecció, que per què ens fa por destacar. 

''Com puc ser tan cruel amb mi mateixa

si ho faig tan bé com puc?.''

Rupi Kaur

Si bolqués, si ofegués aquelles veus que em criden, m’ofegaria amb elles o flotaria gràcies a la pressió alleugerada? 

Si els mariners no haguessin existit mai, dubtaria sobre si puc navegar entre la turmenta, o simplement ho faria perquè soc un vaixell i confiaria en la meva experiència i saviesa? 

''Ja estic farta de

demostrar-me de què soc capaç

a mi mateixa.''

Rupi Kaur


A totes les companyes que, inevitablement, s’han comparat, exigit, pressionat, explotat i dubtat d’elles mateixes, per demostrar que estaven en el lloc correcte. 

Escrit per Sabina Francés, grallera i actriu.



Entrades populars